LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

Prestidigitador
literari

Agustín Fernández Paz,
Amb els peus enlaire.
Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2001.
A partir de 10 anys.

No sabria dir si he passat més els ulls per aquest llibre per mirar-ne i remirar-ne les il·lustracions de Miguelanxo Prado o per llegir-ne la història fantàstica que explica Agustí Fernàndez Paz i que ha traduït del gallec Pau Joan Hernàndez. És clar que l'il·lustrador s'ha trobat amb un text que li ha estimulat la feina i hi ha aplicat la seva tècnica amb el resultat d'unes làmines que s'acoblen a la perfecció amb l'esperit del text, que parteix del realisme i s'endinsa en un fet insòlit, per aconseguir, és clar, un relat de realisme màgic sense haver de recórrer a personatges infantils o adolescents per explicar una història que sigui capaç d'interessar els lectors joves i, de passada, tota mena de lectors.
Un oficinista decideix canviar la seva vida, que qualifica d'aquesta manera: ofici gris, companys grisos, existència grisa. Resum: món tediós i trist. I el canvi es produeix només sortir al carrer i fugir de l'ambient que l'angoixa. Fins que descobreix que té unes habilitats especials o un do inusual: és capaç de no tocar de peus a terra i d'arribar a volar sense cap esforç.
En aquesta situació, el personatge d'Amb els peus enlaire es prepara per viure una sèrie de peripècies que no només ha de mirar de dissimular o d'evitar amb exercicis de suggestió interns sinó que ha d'intentar d'entendre. Però, ja ho diuen, quan es tanca una porta se n'obre una altra i el protagonista del relat n'acabarà traient profit, de la seva nova situació: abandonarà la solitud, la grisor i la tristesa.
Agustín Fernández Paz mostra amb aquest relat les possibilitats de fascinar el lector amb una història senzilla que, tot i que beu de les fonts del vell somni del desig de volar, ho fa amb una incorporació dels elements a la vida quotidiana, cosa que li permet dotar de més força la seva vena fantàstica.
Sovint ens preguntem què es pot inventar més després que la realitat hagi superat la ficció. I una de les respostes la dóna el desenvolupament d'aquest relat que, d'altra banda, ja havia respost en els seus contes Pere Calders. Però això no vol dir que Amb els peus enlaire tingui un alenada caldersiana. En tot cas, el recurs és similar, però no l'artesania literària que Fernández Paz utilitza i que tendeix a descriure les accions que proporciona al seu protagonista per tal que arribi a un desenllaç positiu, gairebé creïble, després de convèncer-se que les facultats que té el fan diferent als altres, però que no està sol, i que el consol que li queda és que les seves habilitats de levitació formaran part dels petits secrets que mai no es poden fer públics perquè el desconeixement i la por provoca sovint reaccions dels altres, difícils de combatre.
Agustín Fernández Paz fa en literatura, amb aquest conte, el que els mags més experts fan amb les seves arts a l'escenari amb qualsevol espontani. Amb la diferència que al circ, al teatre o a la televisió, l'espectador observa atentament per descobrir el truc, i en aquest llibre, el lector llegeix àvidament per deixar-se engrapar per l'atmosfera que sap que es trencarà a l'última pàgina sense que potser la pugui recuperar.